La Serra Calderona i el Secret de la Carrasca

Un any més ha tingut lloc la nostra ja mítica “travessia per la Serra calderona” i com no ha sigut un exit quant a participació i ruta en si , a més enguany ha coincidit amb una de les excursions familiars que organitzem. Va ser una trobada molt bonica i anecdòtica. Comptar-vos també que un dels participants, Ivan Carbonell, professor de l’institut de La Pobla de Valbona ens ha dedicat unes paraules en un escrit molt especial dedicat a esta travessia i a la seua experiencia. Sense més vos deixem empremta de tot això…

 

Tots els participants

 

 

El Secret de la Carrasca ( per Ivan Carbonell)

 

Vaig pujar a les muntanyes perquè volia conèixer el secret de la carrasca, però la primera nit ningú no me’l va revelar. Em col·locaren en un cercle i em demanaren que diguera el meu nom. La xica amb els ulls de color de mel m’incità a què parlara, asseguda al meu costat.

  • He vingut a conèixer el secret de la carrasca…

Però aquella nit sols m’ensenyaren que la primera nit no es dorm, que per a caminar sota la primera llum de l’alba has de matinar i que les primeres rampes del camí són les més dures. Sota el sol del primer dia vaig caminar per les muntanyes, vaig travessar coves santes i vaig menjar a la vora d’un camí. Una ombra carregada de menjar ens seguia i desapareixia, i un ull de vidre m’esguardava en tot moment. Érem una serp de colors entre una serra cremada que de sobte es feia verda. Alguns dels guies coneixien cada pam del camí i havien marcat la serra com si fóra la seua amant, amb una marca per a cada bes. Ells devien saber el secret de la carrasca. Amb la vesprada aguaitant al damunt de la carena, anàrem al barranc on hi ha l’aigua freda i els guerrers més valents es llançaven des dels ponts de fusta i des de les roques. L’aigua clara era un ullal blau al mig del bosc, el pou on es perden profundes les siluetes dels qui gosen botar a l’aigua. Vaig pensar que aquells nadadors també devien saber el secret de la carrasca. Però quan es féu de nit ningú no me’l va contar. En un camp negat de nit un jove amb cabells negres com la neu tocava l’ukulele i les veus femenines trencaven la fosca. La lluna es retallava entre els cabells de la xica de cabells llisos i somriure constant. Jo podria haver mort feliç aquella nit al bosc. Però els guies ens menaren fins un refugi de plàstics blaus i vaig entendre que el recer per al fred de la nit és un conjunt de cossos que comparteixen el sopar, que riuen i que es passen el vi. Els més experts feren un rotgle i vaig pensar que revelarien el secret de la carrasca, però contaren acudits i records d’altres batalles. I en la nit més profunda, quan no pots dormir sobre les pedres, vaig escoltar atent les respiracions dels altres i vaig compartir amb ells l’aire. I no dormir no m’importà, perquè entre la nit jo no estava sol.

A l’endemà, vam caminar entre masies gegantines, entre valls verdes, entre castells decrèpits i érem una serp multicolor que descendeix de les altures. Sense quasi adonar-me’n, havien passat els dos dies i ja tornava al meu inici. L’únic que havia descobert fins llavors era com reia còmplice la xica dels cabells negres esbullats, com parlava tothora la xica dels cabells rojos i com miren fixos els ulls de la xica d’ulls blaus. Ara sabia com caminen els mercenaris, com riuen nocturns els adolescents, com es passen el vi els veterans, com reparteixen els pans els qui coneixen tots els camins. Sabia l’olor dels arbres que fan olor de menjar i el color de la serra quan el dia és gris i quan el dia és clar. Sabia que hi ha veus que caminen silencioses entre el grup i que d’altres parlen tot el dia i tota la nit, perquè sempre estan contentes. I quan ja tornàvem cap a l’origen, la xica dels ulls de color mel es girà amb una mirada entremaliada.

  • Vols saber quin és el secret de la carrasca?

I jo vaig recordar el so de l’ukulele, el sabor dels fruits compartits, l’olor del cacau, l’abraçada inesperada, el frec de la mà d’una xica bellíssima, el muscle al costat del meu d’un mercenari, la mirada amable d’un guia dels camins, el salt dels guerrers joves cap a l’aigua, la nit que no és freda si és compartida, l’aigua de la font, la pols entre els camins, les mirades còmplices que s’entenen, les confessions mentre camines, les anècdotes d’un camí que tu també has fet…

No. M’esperaré a l’any vinent.

 

Encontre amb una excursió familiar

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Deixa un comentari

You can use these HTML tags

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>